dimarts, 8 de novembre del 2016

La Casa del Pino, leyenda argentina

- Sobre Leyendas - http://sobreleyendas.com -

La Casa del Pino, leyenda argentina

En Argentina, en la vieja Mendoza achaparrada, provincia ubicada en el centro oeste de Argentina, nació la leyenda de “La casa del Pino”. La Cañada era un lugar al que, mansa y habitualmente, iban a descansar los laguneros venidos de las lagunas de Huanacache, luego del largo transitar trayendo hacia la ciudad los productos de la tierra y el agua que ellos vendían a las familias asentadas en el incipiente caserío.
Los cantos, dichos y contares eran el marco propicio para el descanso luego de la larga jornada y como preludio para que, al día siguiente, comenzara el sempiterno regateo por las frutas, verduras, cestos de totora y los preciados peces que eran traídos desde las lagunas. Un pino enhiesto servía de natural refugio a los indios huarpes que llegaban desde la tierra de Lavalle, uh distrito colindante.
Hasta a estas tierras llegó la cacería de brujas que se había iniciado con tantas aguas de distancia. Un buen día, una mujer venida hasta esas tierras desde Castilla fue sentenciada a morir colgada de aquel pino por cuanto fue acusada de diabla y bruja. Aún cuentan lo pobladores, que han mantenido la memoria colectiva por medio de sus narraciones orales dictadas por los viejos de las tribus y transmitidas de generación en generación, que al momento de ser ahorcada, Brunegilda – ese era su nombre – profirió extraños, horrendos y guturales gritos que no sonaban humanos, y juró vengarse aún después de muerta. Así murió, ahogada por el cáñamo mortal de la justicia, pero volvió con más fuerza en sus brujerías.
En las noches oscuras, vestida de intenso blanco se aparecía a quienes transitaban el lugar y los hechizaba con sus conjuros misteriosos y secretos. Enamoraba a los hombres y hacía que se ahogaran en el remanso de las aguas sin que nadie pudiera explicárselo. Sin embargo, rehuía de aparecerse a las mujeres de las tribus que pasaban por aquellas tierras de noche, quizá, por aquella que dicen que toda mujer posee una poderosa hechicera en su interior.
Mientras, con el correr de los años, el verde ramaje del pino fue mostrando poco a poco, entre sus ensombrecidas ramas, la silueta de una hermosa mujer, vestida de blanco. Es la “bruja diosa”, como la llaman los lugareños, y a ella se le ofrendaban las más diversas promesas en agradecimiento por favores recibidos.
Mientras tanto, la casa del pino – así se llamaba a la vivienda que estaba en las cercanías – sigue siendo motivo de misterios, de duendes, de fantasmales figuras que recuerdan a aquella bruja castellana que se atrevió a desafiar la autoridad de entonces.
Article printed from Sobre Leyendas: http://sobreleyendas.com
URL to article: http://sobreleyendas.com/2009/08/30/la-casa-del-pino-leyenda-argentina/
Copyright © 2015 SobreLeyendas. Todos los derechos reservados.

dissabte, 24 de novembre del 2012

IMAGENES DEL MAR Y SONIDOS PARA RELAJAR.mp4.IMAGES of the sea and sounds...


Para entrar en el siléncio interior tan necesario para la espiritualidad os dejo esta ayudita.




dijous, 15 de novembre del 2012

LA FLOR DE LOTO


    LA FLOR DE LOTO ES EL ESPEJO DONDE               ENCONTRARNOS




Ella nace del lodo (como nosotros), emerge de las aguas túrbias para salir al encuentro del sol (como nuestra búsqueda espiritual) y luego extiende sus pétalos inmaculados sin rastro de barro para recibir sus rayos (igual que nosotros cuando nos desacemos de los vícios materiales e inmateriales de este mundo viejo para crear el nuevo mundo)

dijous, 2 d’abril del 2009

SOM ENERGIA PURA I VIBRANT

Una vegada, quan era petita, ja fa molts i molts anys (i més que no ens pensem...) va passar una cosa molt curiosa.
Jo tenia un oncle que era la pell de Barrabàs, vivia amb nosaltres, o millor dit, nosaltres vivíem amb ell, la qual cosa de vegades es feia molt tensa. Era un home molt viscut. De jove, (jo crec que per ésser incomprès en una societat molt exigent per les circumstàncies restrictives de la manera i la cultura del segle 19) l'exclogueren de la família multinuclear que aleshores es portava (potser ara hi tornarem degut als problemes del món) Es va embarcar a les Amèriques a veure món i fortuna. Per mala sort o qui sap per què tornà al cap d'uns anys més pelat que una rata i encara més denostat en la família (no s'havia fet ric com "algú" deuria esperar) Ara, però, es veu que s'espavilava prou bé per viure sense ajupir l'esquena, tenia un caràcter que encisava de valent a les dones una mica riques i vivia d'elles. Degut a aquest fet (la última amb qui va viure fins que es va morir de vella) va heretar la casa on els pares i jo vam anar a espetegar. Aquí va començar la meva experiència que volia relatar, el fet "curiós": 
  • Aleshores jo deuria tenir uns cinc anys. Començava a acumular una convicció estranya, hi havia un enemic temible que eren els adults. Ells mai et dirigien la paraula sinó era per renyar-te. Però a més quan volies donar la opinió en una conversa et donava la sensació que o bé no et veien o bé no et sentien. De vegades creia que ni potser existia per a ells.
  • En quan a l'oncle, passava que moltes vegades pels matins, quan els pares eren a treballar, ens quedàvem els dos sols i m'explicava relats terribles i aventures espantoses (sobre la calaixera del seu dormitori hi havia un quadre també horrorós: una escenificació dantesca de l'infern) Sempre em repetia mirant-me fixament als ulls amb un esguard amenaçador: -Innocent...ja vindràs ja- Em feia por aquella persona i també m'intrigava, els pares sempre en parlaven molt malament d'ell, el fet és que s'ho guanyava a pols, la veritat.
  • Un dia però, estàvem asseguts cara a cara i explicant-me alguna de les seves aventures escabroses...quan de sobte vaig ser conscient dels seus ulls clars i profunds. De cop vaig deixar de escoltar-lo i semblava que em submergia en aquell mar d'aigües clares. Llavors una idea em va aclaparar totalment el coneixement: allà dins hi havia quelcom que s'amagava o presoner potser d'aquell cos o d'aquells costums maldestres. Per a una nena de cinc anys allò va ser molt revelador. Em donava una nova visió del que era "el món dels grans" i una diferència notable amb "el món dels petits" Nosaltres érem com érem, "ells" eren com s'havien o com els havia fet la societat, però el que hi havia a dins d'aquells ulls...no vaig saber definir-ho, però sí que ho vaig sentir en el meu cor i llavors el vaig estimar per això.

Ara ja sé què vaig veure allà dins...L'ÀNIMA. enllaç a l'article ànima

dijous, 25 de setembre del 2008

Camino as Catedrais 2008

Este verano ha sido un verano gallego. La Galícia que conozco es poca pero auténtica como pocos lugares en los que he viajado y puede que sea por esto por lo que me gusta. Si hubiera estado en sítios remotos quizás opinara de otra forma. Pero lo que cuenta es lo que uno ha vivido, no?

En fin... si quereis
contradecir-me o no...os invito a que hagais comentarios